En Portada QUE TOT CANVIE PERQUÈ NO CANVIE RES

Ahir, dijous, el Consell de Seguretat va aprovar, per unanimitat, el Pla Baker II. James Baker III, és el representant de Kofi Annan per al Sàhara Occidental, des de l’any 1997. Fa poc s’ha sabut, i s’ha denunciat, que va rebre l’encàrrec del Secretari Gral de l’ONU, Kofi Annan, de fer un pla que conduís a la integració del Sàhara Occidental al Marroc. Denúncies que no han estat desmentides per ningú. El Sr. Baker, va presentar un primer pla Baker, on es plantejava una solució que no passava per cap referèndum d’autodeterminació. Aquell pla va ser rebutjat pel Consell de Seguretat, tot demanant-li una reforma que l’incloguera. Però, la redacció d’aquesta segona versió del pla ha estat molt condicionada per les pressions del Marroc, tot i que, de manera sorprenent (?), el Marroc no acceptava aquest pla. El Front Polisario va fer unes declaracions, afirmant que estava disposat a discutir sobre les propostes d’aquesta versió del pla. La unanimitat de la votació del Consell de Seguretat hauria d’agradar a tots, doncs. Però, què significa aquesta votació? No res. És un nou allargament de l’agonia, ja que les dues parts s’han de posar d’acord per tirar endavant el pla. L’ONU continua obstinant-se a clavar el clau per la cabota: vol que es posen d’acord el botxí i la víctima. Així, la

mateixa França, i les excolònies franceses, seduïdes per l’antiga metròpoli, han votat a favor d’aquest pla. I, per què aquests supporters del Marroc, ara, voten en contra dels postulats marroquins? Doncs perquè el gran valor d’aquesta proposta és el de continuar, allargassar, l’statu quo actual. Que tot seguesca com està, que no es moga ni un gra d’arena del lloc. Així el Marroc podrà continuar explotant, espoliant, les riqueses naturals d’aquest territori. I això amb el vist-i-plau de la mateixa ONU , que no té problemes en denunciar l’espoli com a il·legal, i, al mateix temps arbitrar solucions (sic) perquè no es complisca cap ni una de les resolucions que ha emés sobre la descolonització d’aquest territori. I és que el Sàhara Occidental no és l’Irac; ni els sahrauís poden desempallegar-se de l’etiqueta de ser protagonistes d’un conflicte de baixa intensitat (és a dir, de poca importància). Què han de fer? Augmentar la intensitat del conflicte? Els amics dels sahrauís, dissortadament, només podem continuar clamant, davant les nostres autoritats, i davant els responsables d’aquesta ignomínia, perquè se solvente aquesta injustícia. I ho continuarem fent, fins que a algú se li caiga la cara de vergonya. Salvador Pallarès-Garí.